Autor: berserker
jueves, 07 de diciembre de 2006
Sección: Artículos generales
Información publicada por: berserker


Mostrado 38.776 veces.


Ir a los comentarios

Occitania "también es" Cataluña

Al conde-rey Pere I de Barcelona le queda muy claro que el territorio de Occitania son tierras naturales para la expansión de la Corona Catalano-aragonesa. No en vano sus antepasados tienen las raíces en Carcassonne, primero como vasallos de los francos, y después como señores de unos condados catalanes y occitanos independientes, con múltiples ligaduras culturales y familiares que constantemente van renovando.
La condesa Ermengarda de Carcassonne vendió en el 1067 sus condados occitanos a su pariente Ramon Berenguer I de Barcelona. A la muerte de Ramon Berenguer II en el 1082, el hijo de la condesa Bernat Atò recupera las tierras de Carcassonne, pero como vizconde y declarándose vasallo del Casal de Barcelona.
Ramon Berenguer III el Grande (1093-1131) se casó con Dolça de Provenza, incorporando por tanto el condado de la Provenza en el 1112 a sus dominios catalanes.
En 1157 el vizconde de Carcassonne Ramon Trencavel I reconoce como soberano Ramon Berenguer IV de Barcelona, diez años después Roger II de Carcassonne hace una demostración igual ante el rey catalán Alfons I.
En el siglo XIII el casamiento del rey Pere con Maria de Montpellier convierte al rey catalán en el señor de Montpellier (1204), pero además las casas de Foix y Comenge, la dinastía catalana de Bearn y finalmente el Trencavel, vizcondes de Carcassonne, Beziers y Albí demuestran claramente la importancia que podían tener las tierras occitanas para los catalano-aragoneses.
A principios del siglo XIII, el conde de Tolosa que era el rival más poderoso en las disputas sobre los derechos feudales occitanos, establece lazos familiares entre dinastías, así tenemos que en el 1204 el conde Ramon VI de Tolosa se casó con Elionor, hermana del rey catalán Pere, después Ramon VII hijo del occitano se casa con la otra hermana del rey Pere, Sança. No es de extrañar pues, que en los momentos de la cruzada contra el Languedoc, Ramon y toda Tolosa reconozcan a Pere como rey, se declaren feudatarios y le pidan ayuda. Dadas estas circunstancias del proyecto de la Confederación Catalano-Aragónesa-Occitana no es de extrañar que Francia y Roma refuercen sus lazos para intentar que este proyecto de formación nacional no llegue a buen término, a los franceses les molestaba por el peligro que como superpotencia económica de la época podría llegar a ser, y a la Iglesia tampoco le interesaba que los catalanes, aliados habituales de los ingleses y estos últimos contrarios de Roma, y aún menos les interesaba que triunfara un movimiento socio-religioso como el cátaro de cariz progresista que podría llegar a hundir la religión católica.
El desenlace de la guerra entre las alianzas Barcelona-Tolosa y Roma-Paris es ya lo suficiente conocido, marcando el futuro de la historia de Europa.
Hace falta tener en cuenta que en el tiempo de los cataros el Rossellon, estaba plenamente integrado al condado de Barcelona y a la Corona de Aragón. Destacaremos también que las relaciones entre Occitania y Cataluña eran de cariz familiar, cultural y político, y hasta algunos historiadores han llegado a asegurar que las cruzadas contra los cataros fueron instigadas por el rey de Francia con la ayuda del papa, por el miedo que el rey tenía a una eventual unión entre occitanos y catalanes que hubiera dado como resultado una superpotencia económica, social y política, cosa contraría a los intereses de Francia y de la iglesia católica.
en Cataluña el catarismo existió y perduró durante muchos años, pero no con la intensidad de Occitania. Un claro ejemplo es Arnau el vizconde de Castellbó y su familia, como mínimo así lo argumenta la inquisición en Cataluña dirigida por Ramon de Penyafort y el beneplácito del rey Jaume I. Los cuerpos de Arnau y de su hija Ermessenda de Castellbó (esposa de Roger Bernat II de Foix) fueron exhumados para quemarlos y dejar que sus cenizas se las llevara el viento, bajo las órdenes de la inquisidor Fray Pere de la Cadireta, pero el pueblo de Castellbó, indignados con los hechos arremetieron con piedras contra él hasta dejarlo muerto a pocos pasos de la villa, según nos lo hace saber Esteve Albert en su poema dramático sobre Arnau de Castellbó. La inquisición "demuestra" que Ermesenda pertenecía a la disciplina de los "Bons Homes" (Buenos Hombres, por el hecho de que ya en su casa se respira un cierto ambiente hereje pero no podemos dejar de banda que fue la mujer de Ramon Bernat de Foix y que vivió precisamente en Foix. Ermesenda recibió el Consolamentum en su lecho de muerte. Todo parece que la cátara de la familia era pero, la condesa de Foix, que vivió con la tía de su marido, la gran Esclarmonde de Foix, perfecta y cabeza de una casa a Pámies, esta y la madre de Ramon Roger podían haber sido unas buenas conductoras del catarismo hacia Ermessenda.
Volviendo otra vez a Castellbó, diremos para demostrar la herejía del vizconde Arnau que estaba emparentado con otros simpatizantes cataros del otro lado de los Pirineos, en el llenguadoc La familia Niort estaba emparentada con la familia de Castellbó por las bodas de la hermana de Arnau con Ramon de Niort. La madre de los Niort, también de nombre Esclarmonda, que es reconocida por el papa como herética convencida. Arnau por lo tanto tenía hija y hermana cataras, lo que no podemos saber es si abrazaron la religión de sus maridos, o por el contrario, se emparentaron con estas familias por que las chicas eran de la misma convicción religiosa. En las declaraciones inquisitoriales si que se dice que en Castellbó se celebraban ritos cataros; Andreu Bretós de Berga nos dice que vio al Diaca Guillamos Clergue y a sus socios predicando delante de Arnau y de otros caballeros. Hay testigos de la presencia de Arnau en Mirepoix, y no faltan las afirmaciones de quienes dicen que en Castellbó había un diaca titular.



No hay imágenes relacionadas.

Comentarios

Tijera Pulsa este icono si opinas que la información está fuera de lugar, no tiene rigor o es de nulo interés.
Tu único clic no la borarrá, pero contribuirá a que la sabiduría del grupo pueda funcionar correctamente.


  1. #51 benplantat 17 de dic. 2006


    El rei Alfons havia nomenat hereus del regne d'Aragó a les Ordes militars, per altra el seu Oest estava envaït pels castellans.
    Per si tot això no fossin prous problemes, aprofitant el moment els navarresos s'havien tornat a independitzar.
    Aragó no tenia així, en aquell moment, ni la tercera part de territori que Catalunya, i ademes el seu est era habitat per catalanoparlants.
    De fet la invasió castellana va ser aturada per Ramon Berenguer, qui també va conquerir Saragossa.

    Hagués tingut prou potencia militar Aragó per si mateix per a "reconquerir" la resta del que actualment es el seu territori sense els catalans ?. Possiblement no, possiblement Aragó avui seria una província i no tres, com una espècie de Logroño o Cantàbria. Una cosa "exòtica" del sistema autonòmic espanyol.

    I desprès al resultat de tot l'esforç fet en diners i homes quasi explusivament pels catalans li hem de dir "Corona d'Aragó"?.
    No fotem.!


    En primer lloc les expressions "regne d'Aragó" o "Corona d'Aragó" en tots els documents antics es refereix tant sols a l'Aragó. Nomès hi ha un cas en que un rei ho apliqui al total dels seus regnes i aquest no es altre que Ferran el Catòlic. O sia, durant 400 anys això del "regne" o "corona" d'Aragó es refereix tant sols a l'Aragó, i nomès hi ha un rei, i en un sol document entre milers, que ho apliqui a tots com a genèric.
    Es fa la mateixa trampa que amb la "marca hispanica" un altre invent dels historiadors espanyols del S XVIII.

    REIS CATALANS:
    ningú pot dubtar que tots els reis d'Alfons a Martí l'humà es consideraven a si mateixos catalans.
    Però això tampoc es pot dubtar dels reis Trastamares, malgrat la seva nissaga fos d'origen estranger, es comportaren sempre com a catalans, de la mateixa manera que en Joan Carles es considera espanyol, malgrat ser la seva nissaga d'origen francés, i tenir avies i besàvies de tots els països europeus.

    EL TESTAMENT D'ALFONS
    Octubre de 1131.El rei nomena hereus del regne a les ordres militars del Sant Sepulcre, de l'Hospital i del Temple en terceres parts.
    Els navarresos s'independitzaren, i els aragonesos per por de passar a dependre dels navarresos van nomenar rei a Ramir, germà del rei.
    Ramir mai no va ser reconegut com a rei per l'Església romana, de la qual el regne era vassall.
    En 1136 Saragossa, Calataiud, i Alagón estaven en poder dels castellans.

    EL PACTE
    Tres anys desprès, el rei Ramir li dona el regne i filla a Ramon Berenguer :"Ego Ramimirus Dei gratie Rex Aragonensis dono tibi Raymunde Barchinonensis Comes et marchio filiam meam in uxorem cum totius regni aragonensis integritate sicut pater meus Sancius rex vel frates regni mei Petrus et Ildefonsus melius habuerunt vel tenuerunt."
    I al novembre del 1137, exigeix a tots els reus homes, cavallers, eclesiàstics i pedites, obeeixin a Ramon Berenguer com a llur rei ("tam quam rege")

    Posteriorment es Ramon Berenguer qui deslliura a les ordres militars del testament d'Alfons, pactant una amb una amb elles, i signant acords, el 16 d'Octubre de 1140 amb l'orde del Sant Sepulcre i amb l'orde de l'hospital, i en novembre del 1143 amb el Temple. "Donem i cedim a Ramon Berenguer i a tota la seva progenie.... la terça part del regne que ens pertany.... per dret del testament del rei Alfons".
    Aquests pactes foren aprovats pel Papa en sendes butlles.
    O sia, legalment els aragonesos no van respectar el testament, i el regne l'obté Ramon per donació de les Ordes i en cap lloc es fa esment de la reina, que ho es per ser la muller de qui té els drets reials, i no per dret propi.

    Per altra part no existeix cap testament on Ramir doni el seu regne a la seva filla, cosa que no podia fer evidentment perquè ja l'havia donat en vida al Compte de Barcelona. Tot això invalida la teoria d'alguns historiadors que veuen el regne com a part de la dot per casarse amb la filla, o que els drets reials passen a traves de Peronella.

    Alfons hereta per testament del seu pare Ramon Berenguer (Agost de 1162), el comptat de Barcelona, l'Aragó, Carcassona i Narbona, i la Cerdanya la hereva el seu germà Pere.

    LA CORONA
    Les coronacions dels reis d'Aragó celebrades a Saragossa es feien en català, per disposició de Pere III.

    L'any 1388, a les Corts Generals de Montsó un síndic de Saragossa es queixava de que les lleis civils i processals es redactessin en català. I això no significa que el rei fos o se sentis català, sinó que demostra que tota la administració era catalana.
    La Corona era catalana i així si referien a ella tots els altres membres de la "confederació" :
    Els jurats de Palerm a Sicília escriuen "regnum Cathaloniae" referintse a les Corts Generals de Casp.

    L'ADMINISTRACIÓ REIAL
    Tota l'administració reial de la "corona" radicava a Barcelona.
    El perquè Catalunya al absorbir un regne no es convertí en regne, que es una cosa que a la gent actual que només veu "categories de país" segons la corona que porti qui la regeix no entén, es degut a que en aquella època un regne era una "dictadura" o com deien a Castella: "el rey es señor de villas y haciendas", i en canvi Catalunya era un estat modern i democràtic, on els seus ciutadans tenien un govern lliure i sobirà del país, amb Constitucions i Lleis, i no amb furs com els regnes.
    Catalunya no volgué constituirse en regne, per la significació que tenia el terme de subjecció al sobirà, mentre que Principat es equivalent al govern del país.

    La Cancelleria Reial era la Cancelleria de Catalunya. El Canceller de tota la "confederació" era el Canceller de Catalunya. També ho eren tots els altres membres, el Vicecanceller, el Regent, el Camarlenc, el Protonotari i el Mestre Racional, els oïdors, els promovedors, els correus, els secretaris, el confessor, i el capellà del rei.
    Excepte el Majordom que hi havien tres, un per Aragó, un per Barcelona i un per València desde Pere Terç.
    En l'època del rei Joan I, 1397, s'establí que hi haguessin tres Cancelleries. Una per València, unaltra per Aragó, i la de Catalunya que seguiria regint sobre Mallorca, Sardenya i Còrsega, però aquestes dues noves Cancelleries actuaven merament com a delegacions.
    Inclòs a l'època de Ferran II, amb una Cort itinerant, tots els oficials de la Cancelleria Reial eren a Barcelona.
    En cap lloc dels Fueros d'Aragón s'hi fa esment a l'existència de una Cancelleria Reial a Aragó.
    Fins l'any 1419 va haver un sol Mestre Racional per a tots els regnes, i desde aquest any va haver un Mestre Racional de València.

    El Consell Reial o Consell de guerra era radicat a Barcelona i format per catalans, com no podia ser d'altra manera dons els aragonesos mai es van implicar en les conquestes mediterranees ni en els afers internacionals.

    En les Corts de 1283, els aragonesos es queixaren al rei dels "recaptadors de rendes que eren jueus, i dels jutges estrangers d'altres llengües". Per a governar l'imperi, els reis catalans delegaren en Virreis, no existint mai virrei a Barcelona sinó Lloctinent.
    Normalment el lloctinent era la reina o el príncep hereu. Fins a Ferran II no es va nomenar cap virrei de Catalunya. Ferran va nomenar virrei a Enric, compte d'Empúries, cosí seu, amb la protesta de les institucions catalanes.
    Castella no tenia virreis dons era un regne únic, i només tenia un Almirall, hereditari, els Enriquez.

    L'IDIOMA "OFICIAL"
    La majoria dels documents oficials dels reis, desde les capitulacions de Ramon Berenguer i Peronella fins a els capítols de les Corts de Montsó de Felip III de 1620 son en català. per tant si hi havia una llengua "oficial" de la Corona aquesta era sense dubte la catalana.
    No nomès això sinó que els primers Furs d'Aragó estan redactats en català, fins que el Justícia d'Aragó els va traduir al llatí.
    Tota la documentació reial que hi ha al Arxiu Reial de Barcelona ( perquè el arxiu de la Corona d'Aragó de Saragossa el van cremar els francesos ) dirigida a càrrecs d'Aragó o a les mateixes Corts d'Aragó son en català.

    CATALANS O ARAGONESOS ?
    En la majoria dels escrits forans, es tracten a la suma de tots els regnes com a catalans:
    Eduard III d'Anglaterra :"mercatores fideles de partibus Ispaniae, Catalonie et Majoricam" ( EL 1340 Mallorca era independent ).
    Guillem de Baux, Príncep d'Orange "... a l'emperador de Barcelona",1210.
    Marcabru "Avec l'aide de Portugal et de Navarre e pourvú que l'emperateur de Barcelone ", 1261.

    Les cartes que dirigia la Cancelleria als reis de Marroc, al soldà de Babilonia, al soldà d'Egipte, o al rei dels Mogols son totes escrites en català.

    Els Consellers de Barcelona utilitzaven expressions com "totam nationenm cathalanorum". (1437)
    Els tractats signats amb altres reis utilitzen la formula "....per los regnes nostres d'Aragó, e de València, de Catalunya...."
    Pere el Gran s'intitulava "Heres Cataloniae", significant així que era l'hereu de tots els reialmes.
    El rei Jaume II, en carta al Dux de Venècia diu "...partibus imperi Constantinopolis in Sicília et Cataloniae", on l'expressió Cataloniae es refereix a tots els territoris ibèrics.
    El rei Ferran II, diferencia els mercaders súbdits seus com "consuli mercatorum tam catalanorum quam castellanorum".
    A les mateixes Constitucions, Volum Corts I, 1292 afirma que no es podrà separar el regne de Mallorca i els comptats Catalans del nord "de la dominatione Catalonie e dictorum regnorum Aragonum, Valentie et Comitatus Barchinone" amb el que queda clar que el nom de tot el reialme es Catalunya.

    Els Sards de Càller reclamen ésser representats a les Corts Catalanes.
    Els Sicilians de Palerm mentres duraven les Corts de Casp es refereixen a tot el regne com "...regnum Cathalonie quod es açephalum rege..."
    El mateix historiador aragonès Zurita afirma :"fou nomenat rei pels tres braços del General de Catalunya, Martí l'Humà", deixant clar així que el nomenament del rei el feia la Generalitat de Barcelona.

    LA NUMERACIÓ DELS REIS :
    Tothom sap que els reis desde Ferran el Catòlic tenen numeracions diferents segons es faci servir la numeració castellana o catalana, per exemple el mateix Ferran el Catòlic es Ferran II a Catalunya i Ferran V a Castella.

    Els historiadors aragonesos o castellans veuen com una cosa exòtica que els catalans numerem els nostres reis de Alfons I a Ferran II amb una numeració diferent a l'aragonesa, però resulta ser que els exòtics son ells, perquè els reis feien servir la numeració catalana en referirse a ells mateixos.

    No nomès això sinó que els reis feien servir la numeració catalana també en la seva correspondència amb l'Aragó o els actes de Cort a l'Aragó, entenent així que la dinastia aragonesa havia desaparegut amb el rei Ramir.
    Pere Terç (així signava) va fer esculpir les estàtues dels seus vint predecessors, i això es correspon amb els onze Comptes de Barcelona, i els nou Comptes-reis.

    ARXIU REIAL DE BARCELONA
    L'Arxiu central de la Corona era l'arxiu de Barcelona. En cap document de 1100 a 1714 els reis o la cancelleria o cap funcionari reial l'anomena Arxiu de la Corona d'Aragó, perquè tothom tenia clar aleshores que la Corona d'Aragó es referia tant sols al Regne d'Aragó, i que en canvi, l'arxiu de Barcelona era l'arxiu central de la Corona.
    L'invent del nou nom es de 1833.

    LA BANDERA
    La bandera d'Aragó era una creu blanca sobre fons blau, i això ho afirmen fins i tot historiadors aragonesos com Lucio Marineo Siculo, a la seva Crònica de Aragón.

    El famós historiador Zurita afirma que la utilització de les armes del Comptat de Barcelona a l'Aragó son part dels acords entre Ramir i Ramon Berenguer.
    El escut actual d'Aragó amb quarts no s'el inventen fins 1499.

    Fixeu vos que fins i tot, a l'enterrament de Joan II, el cavaller que representava a l'Aragó anava guarnit de camp d'atzur amb creu blanca d'argent, i això ja era l'any 1479.

    L'IDIOMA LLEMOSÍ
    Existeix la fantasia a València de que l'idioma que ara anomenen valencià prové junt amb el català d'un altre idioma anterior anomenat llemosí.
    Hi ha una altra "línia d'investigació" a València que diu que abans de que arribes en Jaume I ells ja parlaven valencià. Aquesta teoria a mi m'agrada mes, encara que sigui mentida, perquè si així fos voldria dir que ja érem tots catalanoparlants abans de la invasió àrab i també mentres aquesta durava.

    Això del llemosí es una aberració que apareix per primer cop l'any 1521 en una edició del Blanquerna de Ramon Llull feta a València :"traduït i corregit ara novament dels primers originals i estampat en llengua valenciana", "......retenint alguns vocables de la llengua llemosina primera".
    Curiosament aquesta edició del Blanquerna compta amb un finançar mallorquí, Gregori Guenovart, editor català, Joan Bonllavi, i impressor valencià.
    I interiorment tot el text es idèntic al de l'edició catalana, per tant no sabem si es català, valencià o llemosí.

    ELS EXERCITS I LES GUERRES
    En temps del rei Pere Terç, els castellans envaïren novament l'Aragó, i l'exercit català "tan ennoblecido de infantes, grandes barones y cavalleros con gran distinción, vinieron ....en socorro de Aragón, pues nunca nuestro reino desde tiempos de los moros tuvo tan gran peligro", segons Pedro Abarca.
    Segons Marichalar y Enrique "los catalanes tuvieron la gloria de salvar al Reino aragonés formando con tan rapidez un ejercito para defender Zaragoza que obligó al rey castellano a variar sus planes".

    Una altra idiotesa històrica es la teòrica existència de Almiralls d'Aragó, perquè mai s'ha vist cap flota de guerra salpant de Saragossa per l'Ebre. L'únic Almirall d'Aragó existent es en Ramon Folch de Cardona i Enriquez, cosí de Ferran el Catòlic.
    Desde Galcerà de Pinós, els Queralt, Els Perellos, els Santapau, en Bernat de Cabrera, fins els almiralls Folch de Cardona i Colom o Lluís de Requesens, tots els almiralls son catalans.També existien vicealmiralls a València, Mallorca i a Barcelona, però no a l'Aragó.
    Potser la causa de aquesta injustícia fora que Aragó no te mar?.

    El finançament de les guerres
    A les Corts celebrades restà escrita la col·laboració econòmica de cada regne en les campanyes militars o en l'hisenda reial.A les Corts de Montsó de 1362 es recolliren els següents diners : Aragó 60.000 lliures, València 53.000 lliures, Mallorca 15.000 lliures i Barcelona 122.000 lliures. En les Corts de 1599 : Aragó 210.000 lliures, Barcelona 1.100.000 lliures.

    Alguns autors fantasejen amb el fet de que a les hosts almogàvers hi haguessin també aragonesos, en canvi a Grècia tenen clar que la "venjança" va ser catalana.

    LA POLÍTICA EXTERIOR
    Els Consols catalans atenien els afers no nomès dels ciutadans catalans sinó també dels francesos i castellans ( carta de Pere III al soldà de Babilonia).
    Tota la correspondència diplomàtica era tramesa a Barcelona. Es mes, en època de Ferran el Catòlic, les altres Corts europees trametien la correspondència diplomàtica al regne de Castella a nom de Ferran.

    "Sota el nom de catalans eren designats en aquells temps als aragonesos i tots els altres vassalls dels nostres reis, encara que Papes, Reis i autors nomès nomenin als catalans com a nació mes numerosa i principal." N.F. de la Penya

    "Convé, abans de tot, recordar que amb el nom genèric de catalans eren designats a l'Edat Mitjana tots els naturals de la Monarquia Federativa d'Aragó", Rubió i LLuch.

  2. Hay 51 comentarios.
    página anterior 1 2

Si te registras como usuario, podrás añadir comentarios a este artículo.

Volver arriba