Autor: Lapurdi
viernes, 22 de junio de 2007
Sección: Lenguas
Información publicada por: lapurdi
Mostrado 15.208 veces.


Ir a los comentarios

Estudio comparativo entre las cuatro lenguas cooficiales del Estado Español (en catalán)

Siempre se ha dicho que el signo lingüístico tiene dos planos: el del concepto o significado, y el del sonido o significante.Entre ambós no hay ninguna relación, es una unión arbitraria, totalmente inmotivada, resultado de una convención social. Esta teoria, que arranca de Saussure, es refutada por el autor que establece una relación psicológica entre significantes, fonemas, y significados, semantemas.

Planteamiento de la teoria (hipótesis)

 

 

1.      INTRODUCCIÓ

 

1ª. Objectius: el present treball pretén arribar a demostrar que, malgrat les diferents famílies lingüístiques de les quatre llengües oficials de l’estat espanyol: el castellà, el català, el gallec i l’èuscara, tenen molts punts i trets en comú.

 

Són similituds que venem d’un origen anterior a l’existència del llatí, la qual cosa fa que moltes arrels presents a totes les quatre llengües, siguin comunes. Això pot entrar en conflicte amb els estudis fets pels indoeuropeistes( Franz Bopp, Friedrich Schlegiel, etc.), que no inclouen al basc dins de les llengües indoeuropees. Bé, segurament, el basc és una llengua estranya al tronc llatí i, fins i tot, indoeuropeu, però segurament que té molts punts de contacte amb les llengües romàniques amb les quals va tenir contacte durant centenars d’anys. Fins i tot podria haver tingut una relació molt concreta com a substrat, tant del català com del castellà. En el problema de les llengües antigues tenim com a implicades en el nostre passat no massa llunyà llengües com l’iber, el celta, el llatí, per suposat, el grec, el púnic, i molt probablement llengües del tronc semític com el jueu, el bereber, barrejat amb l’àrab. D’aquest embolic de llengües és ben segur que es van formar les que avui coneixem a la península ibèrica.

 

Tres de les quatre llengües, hereves directes del llatí, són: el gallec, el castellà i el català, l’èuscara té una antigor anterior al llatí, per tant se la considera preromana. Caldrà, doncs, analitzar totes i veure quins són els seus punts de contacte, les seves similituds, els préstecs mutus entre ambdues famílies de llengües. Per això cal recercar de nou l’origen de moltes paraules acreditades com d’origen llatí, quan són molt més fàcils relacionar-les amb el basc o èuscara. Finalment caldrà trobar unes arrels comunes, segurament molt anteriors al llatí i per això comunes amb el basc, i de les quals neixen, es formen, gran quantitat de paraules, gràcies als diferents sistemes de composició de paraules: l’aglutinació, la composició, la conjugació, la diferenciació, etc. Totes aquestes maneres de fer paraules noves fa que d’una sola arrel se’n derivin cents de paraules, de tots els quatre lèxics, ja siguin d’origen llatí o eusquèric.

 

1b. Mètodes: un dels mètodes adoptat per mi, i per tant original en quant es pot dir que és de creació pròpia, és el de l’estudi semàntic i profund de les arrels, i de les paraules on estan contingudes. Per mitjà d’aquest sistema ens podem adonar que els significats que habitualment es donen a les paraules no són els veritables, els original, els que van donar origen a l’arrel en el seu inici, és a dir, el significat etimològic. Més endavant entraré de ple en aquest mètode, d’una forma pràctica i amb exemples, per tal d’exemplificar aquest mètode. Per mitjà d’ell he pogut esbrinar i descobrir els significats ocults que subjauen en les paraules, i per tant arribar al significat més autèntic de cada arrel.

 

1c. Resultats: per mitjà d’aquest treball no finalitzem amb la localització d’aquestes arrels comunes, i el seu significat primigeni, sinó que va més enllà. Acaba amb la localització de l’arrel mínima, l’arrel que ja es confon amb el fonema. Fent una tasca d’anàlisi de les paraules, i analitzant a la seva vegada les arrels troncals, ens adonem de l’existència d’arrels més petites, que finalment es confonen amb els mateixos fonemes o àtoms de la llengua. Malgrat la concepció establerta per Ferdinand de Sausure sobre l’arbitrarietat del signe lingüístic, és adir, la no relació entre significant o sò i significat o concepte, me’n adono que cada fonema té un significat concret. Gràcies a l’existència d’aquesta relació de base psicològica entre sò i significat, al nivell més mínim de la pronunciació, és que es donen unions entre els fonemes per completar i complementar el seu valor conceptual, de la mateix manera que en un segon nivell, les paraules ex complementen entre si per donar significats més precisos, formant el que coneixem com a frases o oracions.

 

Una forma d’enriquir l’idioma és la unió entre fonemes, arribar a uns conceptes elemental o arrels, que després constitueixen les nostres paraules, de la nostra llengua, però també d’altres llengües. Alhora que una comunitat lingüística, segurament molt anterior a la nostra, va començar a formar les primeres paraules, també va iniciar-se un camí cap al pensament humà, ja que una de les formes de plasmar el pensament es transferir els nostres conceptes més elementals a les paraules, i en un inici, als fonemes i arrels.

 

La llengua és l’expressió, la definició lliure del nostre pensament. Fins i tot ara, en el moment de parlar i escriure, malgrat tenir ja un gran bagatge de treball literari i oral que la llengua vernacla ens dona, tenim la llibertat per crear nous textos, noves frases, nous treballs literaris, diferents en bona part a tots els anterior. L’home en el seu inici com a ser que utilitza la llengua va ser totalment lliure de crear els conceptes segons ell va creure que calia definir una cosa, un fet o una característica. Això confirmat per la comunitat que utilitzava aquests mateixos conceptes va donar a la diversitat lingüística, que com a totes les diversitats forma part intrínseca de la vida. La diversitat lingüística rau, doncs, en la llibertat de l’individu per formar paraules, agrupant sons o fonemes, però de forma arbitrària i sense sentit, sinó que de forma totalment motivada i lògica. La base, els fonemes més o menys generals acceptats per l’home europeu de l’antiguitat, van ser els maons amb que poder formar paraules, i així exercitat la seva potència creadora, de construcció semàntica, però sense allunyar-se del valor del fonema-semàntema, compartit amplament per les comunitat d’homes primitius.

 

La meva afirmació, amb total coneixement de causa, no pot anar més enllà de les llengües que em són més conegudes, de les que he estudiat més a fons. En aquest cas l’univers del treball queda reduït a quatre llengües, les oficials o cooficials de l’estat espanyol, però que podríem fàcilment estendre a altres llengües de l’àmbit europeu, iniciant-se amb el grup del tronc llatí, on tenim les llengües germanes, però sense menysprear altres estudis com són les llengües anglosaxones, grega o eslaves. Estic convençut que també en aquestes altres llengües podríem trobar la comunitat lingüística comuna a totes les llengües, fins a confirmar el valor semàntic dels fonemes bàsics.

 

 

 

2. DEFINICIOS A PRIORI.-


Abans de posar-nos, en concret, a platejar la hipòtesis, cal definir alguns elements conceptuals que ens seran bàsics, ja que els utilitzarem contínuament. Em refereixo, primer de tot, al concepte “paraula” i al concepte “morfema”. Encara que alguns lingüistes prenen la paraula “paraula”, i valgui la redundància,  com a unitat tant de significant com de significat, és més que clar que dins de la paraula podem observar parts, i que dins del significat d'una mateixa paraula podem trobar diferents significats, i diferents accepcions de cada significat.

És evident que les paraules se componen de la suma de diferents significats en funció dels diferents significats de cada part de la paraula. Això, que es veu claríssim en una paraula composta, que pren el seu significat per la suma dels significats de cada una de les paraules que entren en composició, en unió, també es dona pràcticament en totes les paraules, quasi en totes, i només podríem exceptuar les d'un sol fonema, com per exemple “a”, que sola actua com a preposició, però que pot tenir diverses accepcions quan entra en composició amb altres fonemes, i amb altres morfemes. Però, abans, hauria d'explicar que entenc per morfema.

El morfema és aquella part de la paraula, que no té un significat nuclear, central, principal, sinó que acompanya a l'arrel, o lexema, per donar-li un significat accidental, coyuntural, relacional,  no essencial. Per exemple, la part de la paraula que ens defineix el gènere de la cosa que parlem, habitualment utilitzant els morfos: “-a”, femení, o “-o”, masculí, això concretament pel castellà, ja que en el català el masculí no acaba en “-o”, ja que es un morfo buit, (no hi ha morfo pel morfema masculí, de forma general). Tampoc és vàlid pel basc, que no distingeix gènere gramatical. Altres morfemes poden ajudar-nos a distingir el número, un o més d'un, si és una cosa o és una acció, és a dir, distingir un nom d'un verb, cosa que no sempre queda prou clara i que molts cops cal analitzar-la no per la mateixa paraula, sinó pel seu context, per les paraules que acompanyen a aquella paraula dins d'una frase. Hi ha molts tipus de morfemes depenent de cada llengua. En basc tenim els morfemes dels casos, molt semblants a les nostres preposicions, per a diferència d'elles van aglutinades, unides com a sufixos a la paraula, i no simplement annexes.

En resum, i sense por a equivocar-me, podria dir que morfema és aquella variació que pot patir una paraula, i per tant es dona en paraula variables, sense que perdí la seva arrel, el seu valor essencial de significat, que és comú a totes les paraules que es deriven d'aquella arrel per mitjà de la unió de diferents morfemes. Però els morfemes no són les realitzacions concretes, és a dir, la forma concreta com es realitzen, els sons concrets, sinó que estan en un pla més abstracte que compren a tota una categoria, a tot un concepte, amb possibles realitzacions concretes o morfos.

El morfo és, doncs, la forma concreta amb què es realitza un fonema. Per exemple, el fonema plural, que en castellà pot ser “-s”, “-es”, (dos alomorfos),  per tant dos tipus diferents de morfos, en català, a més dels coincidents amb el castellà “-s”,  i “-es”, poden haver-hi altres com “-os” (llapiss-os, fax-os,...) que en castellà no existeixen. Igualment en basc els morfos del morfema plural es realitza amb “-k”, malgrat ser un morfo que també es utilitzat pel morfema del cas ergatiu,  i que degut a això i la relació que estableix amb el morfema article determinat, que sempre el precedeix, pot donar diferents formes segons els casos i circumstàncies. Cada morfema pot tenir un o varis morfos, que serien  alomorfos, és a dir, un dels diverses morfos amb què pot prendre forma un morfema.

Morfemes n'hi han de molts tipus, i cada llengua pot tenir alguns d’exclusius, que són diferents d'altres llengües, encara que puguin semblar iguals o pareguts. De vegades el lloc que ocupa un morfema dins del sistema d’una llengua, ho ocupa un tipus de paraula en una altra, com són les preposicions, que en basc solen estar com a morfemes dels diferents casos. Per tant, molts morfemes estan en funció de les altres paraules que entren en joc en una oració. Per exemple, els verbs tenen morfemes en funció dels pronoms personals, és a dir, les persones que participen en una oració concreta. El morfemes gènere i número són comuns a noms, i als articles i adjectius que acompanyen als noms, però aquesta regla no es dona en basc on el fonema plural només afecta a l'última paraula que acompanya al nom, normalment l'adjectiu, (“etxe berri-a-k”, ‘les cases noves’).  Així podem veure que certs morfemes, com són els de número, persona, relacionen als dos sintagmes o parts principals de l'oració: la nominal i la verbal.

Per altra banda hi ha una certa confusió entre els conceptes de lexema i morfema, ja que el primer se li atorga només valor semàntic, i, en canvi, al segon valor únicament gramatical. De fet totes els morfemes conserven una part de significat, però el seu ús tan repetitiu i complementari d'altres partícules considerades nuclears, o arrels, sembla buidar-los de valor semàntic. I al inrevés, els lexemes semblen que només poden tenir un valor semàntic, però de vegades, pel fet de ser repetitius, poden adquirir un valor més secundari, de pura modificació d'una altra arrel. Així, per exemple, la terminació modal “-ment”, (amable-ment) ha perdut la primera noció significativa que és la de la paraula “ment”, de la qual deriva i adquireix una altra funció no tan nominal, i per tan essencial, i més adverbial i secundària.

De vegades els morfemes, o categories abstractes, no actuen sols, sinó en grups, en conjunts, de manera que un sol morfo pot fer referència a diversos morfemes. Per exemple la desinència del verb “cant-ava”, ens expressa, en només la unió de tres fonemes (a-v-a),  un temps verbal:  el passat, un aspecte: l'imperfectiu, un mode: el indicatiu, una persona, o millor dit en aquest cas dos: primera i tercera, i un número: singular. Per tant, els morfos solen ser limitats en la seva llargada, i molts cops ho  són lo justament diferents per no caure en equivocs. Però el que defineix realment les categories de les paraules són els morfemes, com unitats abstractes, però  relacionades amb el significant del morfo i el seu significat.

 

 

3. PLANTEJAMENT DE Sonname w:st="on" productid="LA TEORIA.-">LA TEORIA.-Sonname>

 

La forma de trobar aquests significats mínims sorgeix de la comparació entre paraules. És evident que si dos paraules s'assemblen fonèticament estan,  o poden estar, emparentades per generació unes de les altres, o per generació fins a arribar a la paraula ascendent comuna. És, doncs, molt fàcil que puguin haver estat generades des d'un mateix progenitor, si de sers vius es tractés. Això és fàcilment intel·ligible per a tothom, ja que no sols utilitzem la comparació fonètica, sinó que, al mateix temps, ens podem recolzar en la comparació semàntica.

 

Quan dos paraules comparteixen sons comuns i significats comuns és un bon símptoma de que són de la mateixa família, de que comparteixen un mateix origen. Aquest procés ens porta, no solsament a relacionar paraules entre sí, sinó parts de les mateixes paraules, morfemes i lexemes. Les paraules, malgrat tenir una aparença d'unitat, perquè els seus sons es pronuncien seguits, ben aviat vegem que podem destriar parts dins d'elles. És el que coneixem com a morfemes, si atenem al seu significat, i morfos, si atenem a la seva forma fonètica. Tant morfos com morfemes fan que les paraules es puguin anar trossejant, seccionant, analitzant, dividint-la en parts significatives que, unides unes a les altres, formen aquella paraula i moltes altres de paraules.

 

Per citar un exemple, una cosa a la qual se li ha donat un nom, pot variar aquest nom en funció de si volem anomenar aquella cosa en abstracte (per tant no portarà el morfema de quantitat), o si la anomenem en la seva singularitat (portaria morfema de número singular), o si volem citar-la com conjunt de coses (portarà el morfema de número plural). Ens restaria en algunes llengües la dualitat, per a la qual moltes llengües tenen un morfema especial. El morfema de quantitat és un dels morfemes més utilitzats, especialment quan parlem de substantius o noms. En les nostres llengües romàniques les coses singulars no porten cap morfema especial, encara que la paraula si sols anar acompanyada pel tipus de paraula, o categoria que anomenem article (el, la, un, una), que ens diu que aquella cosa a què ens referim és una sola cosa, encara que aquella cosa estigui repetida fins a la sacietat, però nosaltres només ens referim a un exemplar sol d'aquella cosa. Quan són dos o més coses a les que ens referim, si que afecta al nom amb un morfo especial pel número plural (-es, -s), morfo que afecta també a l'article. Tanmateix no és així a l’èuscara, que com a llengua aglutinant té la tendència a formar la paraula aglutinant molts morfos en torn a l'arrel nuclear, la més substancial de la paraula. Així podem anar destriant morfos, uns més genèrics i altres més substancials del nom d'una cosa o d'una classe de coses.

 

Si de moment deixem de banda aquells morfemes que fan variar accidentalment la paraules, i ens centrem en aquells altres coneguts com a lexemes o arrels, veritables nuclis substancials de la paraula, ens adonarem que les arrels, realment, són molt curtes, curtíssimes, de tres o quatre sons com a molt. Paraules molt llargues, com, p. e., “interdependència”, van perdent morfos, com si de fulles es tractés. Es tracten de afixos que poden anar al davant de la paraula (prefixos), al final (sufixos) o intercalats dins (infixos). El primer prefix que podem extreure d'”interdependència” és “inter”que trobem en tantes altres paraules (inter-nacional, inter-í, inter-nat,...). També es fàcilment reconeixible “inter” en la preposició “entre”, ja que aquest no és més que l'evolució al llarg del temps del llatí “inter”, quedant com a versió vulgar, alhora que altres paraules més cultes han près “inter” directament del llatí. D'”entre” també en tenim molts exemples: “entr-ar”, “entre-sòl”,  “entre-maliat”, etc. Podem també anar extraient “-ència”, sufix habitual en paraules que expressen propietats, qualitats, virtuts, com: “paci-ència”, “efici-ència”, “insol-ència”, etc. Un altre prefix habitual és la partícula, i també preposició “de”, tan utilitat en els nostres idiomes romànics, “De”, que quan es preposició actua en solitari, separat de les paraules que acompanya, com a prefix s'aglutina a noms i verbs, donant-los-hi un significat afegit a la paraula que modifica en el sentit de que no és per si mateixa, sinó la de ser o dependre d'un altre ser, com per exemple el verb “deure”, que tothom pensa que no porta el prefix “de”, quan és el resultat d'aglutinar “de” més “haver”, i per tant queda clar que el seu significat és el de “tenir”, però no d'un mateix sinó degut a un altre. El mateix passa a “de-passar”, provinent de “passar”, o “de-fugir”, de “fugir”, o “de-tenir” de “tenir”, etc.

 

Finalment de tota la llarga paraula “inter-de-pend-ència”, ens resta tan sols “pend” amb una “d” final que podem considerar com a proteica, és a dir, per donar més consistència als sons que acompanya, però que, amb més profunditat podem atribuir al valor semàntic del fonema “d/t”, que en aquest moment només avançaré la seva interpretació però no tota l'explicació. “T/d” té el sentit d'allò que sobresurt, que es evident, del que parlem.

 

Ens resta ja l'arrel pura o lexema: “pen”, que encara que pugui semblar estrany, es relaciona  amb moltes paraules que tenen aquesta curta arrel. Encara que tothom coneix el valor semàntic de paraules molt relacionades amb “dependència”, com “pen-jar, el veritable valor semàntic d'aquesta arrel és la de 'tot allò que està o és separat d'una matèria però no del tot, sinó que resta unit a ella'. Paraules de la mateixa arrel són: “pen-sar”, “pen-dul”, “pen-sió”, etc.  El denominador comú a totes elles és l'arrel “pen”, malgrat que els significats tan dispars puguin semblar no emparentades , sinó amb una pura coincidència fonètica.

 

Gràcies precisament a totes aquestes paraules tan diverses, i molts cops a paraules pertanyents a diferents llengües, podem trobar un significat vàlid i reafirmatiu del valor semàntic primari corresponent a aquella arrel. Tant “pesar” com “pensar” venen de la mateixa paraula llatina “pensare”, ja que tan la primera com la segona tracten de posar en suspens objectes a fií de saber quin és el seu  pes. Tant per l'aspecte físic del qui pensa, amb el cap caigut, i el sentit figurat de sospesar les coses,  ens fa entendre el per què ambdues paraules tenen el mateix origen. En tots casos hi ha una cosa o part que se suspèn, per saber quin és el seu “pes”, també derivada de “pens”, com he citat abans. La veritable raó semàntica de “pesar” seria, doncs, el deixar a l'aire, lligat d'un altre objecte, una cosa o pes, del que volem saber la seva força d'atracció envers la terra, que és qui atrau a totes les coses. L'arrel “pen” en concret  només ens dibuixa a una cosa que se separa d'una altra però amb la qual manté un lligam o vinculació. Si al conglomerat de paraules, que comparteixen aquest significant i significat, afegim d'altres paraules que, al menys, comparteixen fonèticament aquesta arrel, encara que en principi s'aparti molt el seu significat podem seguir dos camins: trobar la relació semàntica comuna entre els significats diferents, o bé, pensar en possibles canvis fonètics que ens poden donar una mateixa arrel, sense que per això hagi hagut cap relació genètica entre ells, i que partint de paraules diferents s'arribi a una similitud merament casual.

 

Reutilitzant l'exemple anterior amb l'arrel “pen”, podem afegir paraules diverses com “pendó”, “penya”, “pentinar”, etc. Fora de la primera, on la semblança amb “dependre”, etc. , ja queda clara i palesa, les altres dos ens fan preguntar-nos: quina és l'essència semàntica d'aquestes paraules? Totes dos són extensions que sobresurten del lloc on estan enclavades i de les que reben la seva matèria, però amb una forma molt diferent de la base o “mare”, de la qual, redundant amb el nom, “depenen”.  En el  “pentinar” i el “pinte, amb una transformació de la “e” en  “i”, està format per petites agulles que surten paral·lelament del cos del pinte on es troben subjectes o unides. El verb “pentinar” no és més que un derivat lògic de l'acció del pinte, i sense “pinte” no existeix el “pentinar”. En el cas de “penya” també és un tros de roca que s'individualitza, es separa de la paret de roca o muntanya i agafa una individualitat o singularitat. Així  podríem allargar la llista de membres o paraules amb una mateixa arrel, que a més compateixen una mateixa significació, la qual cosa indica un origen comú a les dues paraules.

 

La diversitat de llocs i situacions on s'utilitza aquesta arrel i les seves paraules derivades ha fet pensar a molts pensadors, filòlegs i lingüistes, que el seu origen de cada paraula ha de ser diferent, malgrat pugui haver pareguts fonètics, i molt més quan es tracten de llengües en principi no relacionades entre si genèticament com poden ser el català i el basc. Segons aquests pensadors les evolucions fonètiques són tan grans al llarg del temps que fa del tot irreconeixible una paraula i la seva antecedent llunyana.

 

Les arrels de tres sons o fonemes són freqüents trobar-les a les paraules, un cop estrets els morfemes i deixat el lexema sol. De paraules com “vol” o “volar” és evident que el lexema és “bol”, en d'altres paraules com “moldre” o “moll” també queda clar i evident l'arrel “mol”, i seguint una sèrie, l'acabament dels quals és “-ol”, com: “sol”, “kol”, “tol”, etc. De totes elles queda clar l'existència d'una subarrel “-ol”. Seguint la mateixa pauta i els mateixos passos en la sèrie: “tab”, “cap”, “lab”, “xap”, etc., vegem una subarrel compartida en “-ab”, que té le mateix significat que el prefix “ab-” present en paraules com: “ab-soldre”, “ab-cisa”, “ab.stenir”, etc.

 

Així podríem anar seguin amb una gran quantitat de paraules i d'arrels, el model de les quals és: consonant més vocal més consonant: “kal”, “mal”, “tal”, “bal”, ..., “xar”, “bar”, “kar”, “tar”, ..., “kan”, “pan”, “man”, “lan”,...., “kis”, “bis”, “dis”, ...., “bor”, “tor”, “sor”, “mor”,... etc., etc. Aquestes sèries i un significat comú compartit per totes les paraules de la mateixa sèrie ens porta a les arrels més primàries, les de dos sons, compostes habitualment de vocal més consonant.

 

Aquest és el procés feixuc i totalment científic, de comprovació continua sobre la realitat lingüística, ja que cada paraula fa que es posi en tela de judici tota la teoria general i obliga a reestructurar tot el sistema quan l'explicació plausible no confirma la teoria, però quan si la confirma dona més solidesa i capacitat explicativa de cara a futures recerques. Poc a poc es va adquirint un cos de paraules que s'ensamblen i reforcen entre elles, ja que les explicacions quan són vàlides donen llum a tot el conjunt teòric, no obstant sempre viu i en canvi continu, en constant transformació, rectificació i ampliació en funció de les noves aportacions i estudis.

 

 

 

 

Análisis i demostración de la teoria

 

4.    ANÀLISI FINS A L'EXTREM.-

 

 

Com després podrem veure en l'explicació detallada, i comparada entre les quatre llengües, de unes vint arrels triades com a mostra i demostració de la teoria que aquí s'exposa, les arrels comunes són molt antigues i tenen una gran càrrega potencial generadora de paraules, de significats, i en les diferents llengües. Aquestes arrels, molts cops de dos sons, poden ser finalment descompostes en fonemes-semantemes, és a dir, la constatació dels significats a cadascun dels fonemes.

 

Arrels del tipus: “an”, “en”, “in”, “o/un”, o “as”, “es”, “is”, “o/us”, o “ab”, “ep”, “ip”, “o/ub”, etc., ens faciliten la descomposició final de les arrels mínimes, separant vocals de les consonants. També sèries d'arrels com: “ab”, “ak”, “an”, “as”, etc., ens donen la pista per trobar el valor de “a”. Una altra formula per trobar el seu valor semàntic és per la comparació de parells oposats del tipus: “nyic-nyac”, o “tic-tac”, o “plis-plas”, on queda molt clar el significat oposat entre aquestes dues vocales; “a” i “i”, la primera la vocal més oberta del sistema vocàlic, i la segona, la més tancada. Aquesta pista evident i contundent ja ens està donant el valor semàntic de cadascuna d'elles: la “a” expressa sempre tot el que és gran, extern, obert, superior, la “i” en contraposició i al inrevés, el que és petit, lo intern, lo tancat, lo inferior.

 

Dos vocales més formen tot el ventall vocàlic o quadre bàsic en el que se basen les arrels que anirem veient. La “e” i la “o/u”, ja que una de les dues, especialment la “u” pot ser associada semànticament al valor de la “o”, i potser en el seu inici el so de la “o” fos “ou”, a mig camí entre les dues vocals avui existents.  La “e” reflecteix el límit, el contorn, la ratlla, la línia, la paret, on se separen dues realitats diferents, o el límit entre el de fora i el de dins, tal i com podria ser percebut d'un so a mig camí entre la “a” i la “i”. La “o” té un valor semàntic que reflexa el que és únic, individual, un ser sol, aïllat, sencer i íntegre. El seu valor semàntic es pot abstraure de la multiplicitat d'arrels en què aquesta vocal presenta el mateix valor: “or”, “ok”, “ol”, “os”, “ot”, etc. Totes aquestes arrels que es formen en base a la vocal “o”, són arrels que fan referència a l'individu, a la seva unicitat, o el que diríem entre les persones, al seu jo. Així “ob” es refereix a la separació (“b”) del individu, del que es tancat, del que està individualitzat, i vol expressar allò que rodeja que se separa del individu, sense deixar de formar part d'ell. Tenim els exemples en les paraules amb el prefix “ob-”, com “obtenir”, “obsolet”, “obvi”, etc., i en paraules com “oval”, “ou”, “opció”, etc.

 

Aquí cal puntualitzar sobre el valor semàntic de certes consonants que avui les considerem sons diferents, és a dir, fonemes diferents, en canvi jo les agrupo en torn a un sol fonema, ja que totes elles comparteixen el mateix valor semàntic. Les bilabials formarien un grup equivalent a un sol fonema, ja siguin /b/, /v/, /f/, /w/, fins i tot /u/. Les guturals agrupen a /k/ i /g/, les palatals als sons /dj/ , /tS/, les silbants a /s/ /z/, les vibrants /r/ simple i múltiple, les laterals /l/ /y/, les nasals /n/, /m/. En total podríem definir unes quatre vocals bàsiques més vuit consonants, també bàsiques.

 

La presència d'altres fonemes molts cops obeeixen a la necessitat de la llengua d'enriquir el vocabulari i, per això, marcar petites diferències entre paraules quasi homòfones, com pot ser la sonoritat de les mateixes, així hi ha una sèrie sonora i una altra sorda. O el fet de fer-les més llargues o curtes, donant lloc a duplicacions, geminacions, etc. Però sempre el que cal tenir present és el predomini del significat. Les petites diferències s'adquireixen de l'observació de la mateixa llengua, com la paraula “paret”, amb “t” final que en els seus derivats es transforma en “d”, com “emparedar”. O la comparació entre aquesta mateixa paraula, “paret”, i la seva homòloga “wal”, en anglès, on vegem com la “p” es transforma en “w” i la “r” en “l”, un canvi que malgrat semblar semàntic sembla evident que només és un canvi fonètic, d'evolució i transformació fonètica. També la paraula “festa” en basc es transforma en “pesta”, canvi de “f” per “p”, o entre castellà i català paraules com: cavall/caballo, govern/gobierno, etc.

 

Els canvis fonètics apuntats són tan freqüents que la mateixa paraula canvia en funció del só de la síl·laba que acompanya. Per exemple: paraules amb final sord, quan segueix vocal se sonoritzen: sec, segar, salat, saladar, salut, saludar, etc.

 

La combinació habitual d'una arrel és de: vocal més consonant, i en aquest mateix ordre, encara que també pot haver-hi arrels a l'inrevés (consonant més vocal), però per la pràctica he trobar molt més freqüent el primer cas. Si partim d'un supòsit de quatre vocals que podem creuar amb les vuit consonants ens donarà un hipotètic quadre o taula d'arrels mínimes de 32 elements.

Conson./vocal

A

E

I

O/U

P, b, v, f, u,

Ap, ab, av, af, au

Ep, eb, ev, ef, eu

Ip,ib, iv, if, iu

Op, ob, ov, of, ou

T, d

At, ad

Et, ed

It, id

Ot, od

K, g, h,

Ak, ag, ah

Ek, eg, eh

Ik, ig, ih

Ok, og, oh

X, g, j, ch

Ax, ag, aj, ach

Ex, eg, ej, ech

Ix, ig, ij, ich

Ox, og, oj, och

R, rr

Ar, arr

Er, err

Ir, irr

Or, orr

S, ss, z, x

As, ass, az, ax

Es, ess, ez, ex

Is, iss, iz, ix

Os, oss, oz, ox

L, ll, y, i

Al, all, ay, ai

El, ell, ey, ei

Il, ill, iy, ii

Ol, oll, oy, oi

N, m, ny,

An, am, any

En, em, eny

In, im, iny

On, om, ony

32 arrels

 

 

 

 

 

Un cop tenim localitzades les arrels fonema-semantema bàsiques, podem dir que tenim els àtoms o elements bàsics per la formació de la primera llengua, la llengua primària, primera, elemental, amb una gramàtica senzillíssima d'unió entre vocal i consonant, on la consonant juga el paper central, de nucli semàntic de la síl·laba i on la vocal jugar un paper de tema o complement genèric. Això, que pot resultar només una especulació gratuïta, coincideix amb la realitat i la forma de generar-se les paraules, on els prefixos i sufixos coincideixen molts cops de forma integra amb aquestes arrels. Que dir, si no, de arrels com: “ob”, “ab”, “in”, “an”, “as”, “er”, “ad”, etc., o sufixos com : “or”, “ol”, “ar”, “on”, etc.

 

 

 

 

5.    DEMOSTRACIÓ DE Sonname w:st="on" productid="LA TEORIA">LA TEORIASonname> (CONJUGACIÓ DELS FONEMES DINS DELS LEXEMES).-

 

Quan s'arriba a analitzar arrels de les sèries que ja hem vist en el últim capítol, del tipus: an, en, in,... al, el, il, ... és molt més fàcil trobar el significat total, complet, del fonema que es repeteix. Per exemple, en la sèrie amb la “n” trobem que “an” significa creixement, matèria gran, un lloc exterior. “En” es referit a allò, la matèria de la qual, en surt una altra, de la qual es desprèn una part. “In” és, també, referit a la matèria, a la substància primera, que es troba dins, a l'interior d'una altra. “On” és la matèria pròpia d'un ser, en la seva totalitat i integritat, el que li és propi, seu.

En totes aquestes quatre arrels es repeteix el mateix valor de “n”, com a matèria prima, com a substancia, com a cos d'un ser o d'una cosa. Després, l'aglutinació amb cada una de les vocales bàsiques fa que vagi adquirint una matís diferent, i de vegades, irreconeixible entre elles. Precisament la “n” és un dels fonemes que més utilitzem per designar un lloc, ja que el lloc, l'espai, és una de les substàncies, de les matèries primeres. Dins d'aquesta sèrie de la “n” trobem la preposició “en” que en les llengües romàniques designa el lloc, trobem l'article indeterminat “un”, que designa la individualitat o la singularitat, trobem la terminació del cas inessiu “-an”, que designa l'estada en un lloc o en un temps. També trobarem la preposició i l'afix “in”, que trobem en paraules com; d-in-s, in-terior, d-in-tre, in-ferior, etc. A més de ser la preposició de lloc de la llengua anglesa, “in”, amb el mateix valor. És curiós que el prefix llatí “in-” que significa negació, i que tants compostos ha format, té precisament aquest caràcter negatiu derivat del valor semàntic del que està a l'interior, ja que el que està dins, i és intern, per tant, no visible, té un valor nul de cara a la realitat visible, tal com la de un fill gestant, que no adquireix la categoria de persona humana fins que no neix, fins que no surt a l'exterior i es fa patent la seva existència.

 

Fixem-nos també amb l'adverbi de quantitat “tan”, que significa el concepte quantitat, i quantitat gran, i que fa parella o doblet amb “quant”, on també hi ha una referència a la quantitat com en “tan” a la quantitat, i valgui la redundància, però amb un fonema inicial, “qu-”, que li dona un sentit de quantitat concreta, precisa.

 

Passant de la “n” al fonema “l”, podem entroncar amb l'exemple anterior, “tan”, i buscar-li el seu paral·lel, “tal”, on el fonema diferent és la “l”, en lloc de la “n”. Com podem veure, estem en el camp semàntic d'un altre dels fonemes-semantemes bàsics: la “l”.

 

Passo a analitzar la sèrie amb “l”: “al”, “el”, “il”, “ol”. “Al”, que dona noms tan simples com “ala”, vol dir el costat exterior, el lateral de l'exterior, que, per extensió, tan pot significar el que està al costat, el pròxim, el que ens ajuda, el company, com el costat, la manera, el mode, parcial sempre, en que s'expressa una cosa, com és el cas de la terminació modal del basc, acabada en “-la”.

 

“El” és el costat que limita, que surt del límit. Curiosament els articles determinats, tant el llatí com l'àrab “al”, expressen el que està al costat, el que acompanya al nom determinat. També el podem relacionar amb ‘la paraula’ i la ‘llengua’, “ele” en basc, amb les línies, i amb els límits.

 

Passant a la tercera arrel, “il”, té un valor referit al costat intern, com és el cas de la mort i de les coses mortes (“il” en basc), com també l'agrupament de coses dins d'un lloc, en el seu interior, quan se separen de l'exterior per agrupar-se i juntar-se. És també l'arrel que dona nom als adjectius que expressen característiques internes, com són les formes de ser personal i intrínseques (juven-il, fàc-il, etc.).

 

Per últim tenim l'arrel “ol”, una de les arrels més prolífiques, amb gran varietat de variants i formes halófones. “Ol” significa el costat d'un mateix, el costat que augmenta en el entorn. Potser és la paraula castellana “ola” la que amb més claredat expressa el valor semàntic d'”ol”,  és a dir, l'elevació, l'augment del costat, que pateix un abultament de la superfície plana del mar.

 

Així podríem continuar amb tots els altres fonemes-lexemes consonàntics: “b”, “t”, “g”, “x”, “r”, “s”. Molts dels compostos o arrels bàsiques són coincidents amb els nostres afixos, preposicions, interjeccions, terminacions, morfemes: ab-, ap-, ob-, de, a, as-, an-, ep, uf, at-, ad-, oc-, -ak, -it, -ot, -ix, -et, -ar, -er, -or, -ir, -al, -il, -es, es-, -ez, -os, -us, -is, etc.

Aquestes arrels, de primer grau d'unió (vocal més consonant), formen tot un ventall de combinacions quan se combinen entre elles, seguint una mica el que Ramon Llull definia com Arts Combinatòria. Si partim de les 32 arrels primàries i les combinem entre si, poden arribar a formar 1.024 arrels diferents secundàries, compostes de 4 sons i 2 síl·labes. Dins d'aquest gran grup podem observar que les vocals inicials habitualment es perden degut a la tendència a iniciar les paraules amb consonant. Per trobar un significat amb una arrel composta de consonant més vocal més consonant, cal anar provant quina podria haver estat la vocal inicial perduda, i veure amb quina de les quatre dona un millor significat l'arrel: Partint de l'arrel “al” com a nucli obtenim moltes de les arrels conegudes, com poden ser: m-al, k-al, b-al, t-al, s-al, ..., amb “ol”: k-ol, b-ol, s-ol, t-ol, ..., amb “il”: b-il, m-il, s-il, ... amb “an”: t-an, m-an, k-an, s-an, l-an,... , amb “en”:  s-en, p-en, k-en, ...., amb “in” : s-in, m-in, t-in, ..., amb “on”: k-on, m-on, b-on, ... etc. D'aquí sorgeix la gran possibilitat de combinació de les arrels primitives, per constituir les secundàries,  que, encara que no totes són igualment productives a l'hora de donar derivats i paraules compostes,  si que una bona part d'elles, com podrem ver en capítols posteriors, si donen un extens grup de paraules derivades, paraules que no són estranyes dins de les llengües, sinó paraules clau i importants a l'hora de fer paraules derivades.

 


No hay imágenes relacionadas.

Comentarios

Tijera Pulsa este icono si opinas que la información está fuera de lugar, no tiene rigor o es de nulo interés.
Tu único clic no la borarrá, pero contribuirá a que la sabiduría del grupo pueda funcionar correctamente.


    No hay más información.
    ...0

Si te registras como usuario, podrás añadir comentarios a este artículo.

Volver arriba