OLA.-

1. INTRODUCCIÓ.-

Sobre la terminació o sufix "-ola", habitualment s'han donat dues explicacions etimològiques: una basada en el diminutiu "-olus", petit, en llatí, encara que no sempre té sentit aquest significat aplicat a molt topònims (Liny-ola, Angles-ola, etc.). L'altra explicació es basa en la tradició de la llengua basca, en la qual "ola" té diversos significats, com a sustantiu. El primer i més recent és el de ferreria o fàbrica (Olazabal, ferreria ampla, Olaberria, la ferreria nova, etc.). El segon significat, més antic segurament, és el de cabana (Mendi-ola, cabana de la muntanya, Esna-ola, casa de la llet, lleteria, etc.) i per últim, un significat segurament el més antic i anterior als altres dos, lloc (Iraz-ola, lloc de falgueres, Urola, lloc del riu, etc.).
Tenint en compre que Catalunya pot tenir una gran presència de noms provinents del llatí, en ser el català un idioma d'origen llatí, però que, també, conserva alhora en la toponímia noms i en el lèxic arrels preromanes, quan no clarament bascoides, caldrà tenir en compte ambdues llengues per poder interpretar de la manera més encertada el significat correcte de cada paraula i de cada topònim. Respecte a les llengües prelatines hi han dues llengües que es poden disputar un lloc principal en la parla que en aquella època es debia produir per aquestes terres: la primera, ja l'he citada, la llengua basca, o si es prefereix el terme, llengües bascoides, que més aviat hauriem d'entendre com dialectes diferents d'una mateixa llengua. Aquestes llengües semblen tenir una major presència com més al nord, cap als Pirineus, i cap a l'oest s'estigui, essent els Pallars, la Ribagorça, la Vall d'Aran, els llocs amb més substracte preromà de caràcter basc. La segona llengua testimoniada en els escrits en època anterior a la romanització, és la llengua ibera, que malgrat estar interpretada fonèticament, encara no ho és semànticament. Aquesta llengua, evidentment no indoeuropea, sembla tenir molts punt de contacte amb la llengua basca actual, fins i tot l'aquità, llengua que essent de l'època romana presenta molts pareguts amb la llengua basca actual. Malgrat els possibles pareguts entre iber i el basc d'aquella època (aquità) encara no s'ha pogut trobar una identificació que les faci interpretables una per l'altra.
Aquest és un treball que per anar a les arrels més profundes de la nostra llengua, sense oblidar la llengua llatina ni la basca, dona explicació d'una arrel molt productiva i que pot donar llum per esbrinar algun significat més de la llengua ibèrica."Ola" es una arrel que en la tradició llatina actua com a morfema sufixat de moltes de les seves paraules, tal com he citat unes ratlles més amunt, però també tè una explicació com a arrel o lexema dins de la tradició basca, alguns exemples de la qual he citat anteriorment. Així que podem veure en aquest treball un pont d'aproximació entre llengües que normalment es presenten com poc conectades, i un punt de clarificació en torn a aquesta paraula que pugui revelar-nos alguna cosa dins de la capsa tancada que representa avui la llengua ibèrica.


2. EXPLICACIÓ SOBRE ELS TOPÒNIMS.-

Per veure una panoràmica ampla de la topònimia catalana, principalment, i l'explicació que fins a la data s'han donat a la interpretació del significat de molts topònims, partiré d'alguns exemples que donen dos filòlegs sobre aquests noms. El primer és un filòleg jove, de Cervera, Albet Turull, que ha fet un gran treball de recerca etimològica sobre els noms de la Segarra. El segon és l'autoritat reconeguda per tothom, i ara ja traspassat, que ha deixat una immensa tasca de recerca en noms i paraules dins dels seus Diccionaris Etimològics, tant del castellà com del català, i de l'Onomàsticon, on analitza els topònims catalans.
Iniciarem amb uns exemples d'Albert Turull:
1. Pujol: diminutiu llatí de "puig"
2. Argençola: diminutiu de llatí "argent", plata
3. Palleros: diminutiu plural de "paller"
4. Figuerola: diminutiu de "figuera"
5. Fiol: diminutiu de "fill"
6. LLoberola: diminutiu de "llobera", cau de llops
7. Ardèvol: del celta "ardu-valon", closa alta
8. Ceriola: del llati "cereola", pruna
9. Fonoll: nom de la planta "fonoll"
10. Fonolleres: nom del col·lectiu de la planta "fonoll"
11. Rubiol: diminutiu de "rubeus", roig
12. Rubiola: diminutiu femeni de "rubeus"
13. Tapioles: diminutiu plural de "tàpia"
14. Trullol: diminutiu de "trull"
15. Fulleda, La Fuliola, Castellfollit: col·lectiu, "-eda", de "full", en el primer caso, i diminutiu de "full" en el segundo
16. Tarroja: derivació de "torre-roja"
Joan Coromines, al que Turull li dona la màxima credibilidad en moltes de les seves apreciacions, va més enllà del llatí i cerca etimològies molt més allunyades, i en part, basades en el basc:
1. Talteüll, Taltevull: del cèltic "talos", front, més "ata", en basc port, més "uri2, poble, també en basc
2. Taull: la mateixa etimològia que els topònims anteriors.
3. Boi: del llatí "vallis bovinus", vall de bous
4. Custoia: del llatí "custodia", posició de guardia, guarnició. Poble situat entre Balestui, Sellui i Mencui
5. Dellui: del basc "ote-ili-oi", poble de l'argelaga, etimologia dubtosa ja que Dellui mai ha estat poble, sinó una contrada.
6. Boloriu: llogaret del municipi de Figols, que creu prové de Vila-Ori o Vel-orit. Segons Coromines es possible la dissimilació de "bil" a "bel" i del "bel" a "bol".
7. Mariola: llac pirinenc i serra valenciana, que prové del llatí "meridies", sureny, més el diminutiu "olus".
8. Ribabiola: del llatí "riba rebea", riba escarpada, més el diminutiu "olus".


3. EXPLICACIONS PRÒPIES SOBRE L'ARREL "OLA".-

L'arrel "ola" la podem trobar tant en noms, com en verbs, com en altres parts de la paraula: prefixada, infixada o sufixada. Però abans d'entrar en tota la sèrie de paraules que contenen aquesta arrel, o al menys així ho penso, caldria fer uns aclariments d'ordre fonètic.
La "o" presenta en moltes llengües una oscil·lació normal en la seva pronúncia entre la "o" i la "u". Així, tant podem trobar-la en algunes paraules com "ola" com "ula" en d'altres. Per altra banda també podem veure que algunes paraules derivades, que contenen aquesta arrel "ola", perden la "-a" final, amb la qual cosa ens indica que la "a" no pertany a la part fixa de l'arrel "ola" sinó que pot ser una simple partícula o morfema que se li afegeix normalment, com podria ser el morfema de l'article basc, que, a més, sempre va posposat a la paraula, i correspon al fonema "-a", com, per exemple, la paraula basca "etxe", casa, que amb l'article determinat queda "etxe-a", la casa. Per tant hem de veure unes altres possibilitats més la de les paraules que simplement contenen "ola", sinó també "ula", "ul" i "ol".
Una segona variació fonètica es la que hem d'aplicar a l'arrel "ola" és la de la palatització de la "l", fenòmen que s'ha donat amb molta freqüència en la llengua catalana que del "baile" castellà ho transforma en "ball" amb la "ll" palatal. Així tenim al costat de noms com Pujol, altres amb "ll" com Montull, Gassull, etc. A propòsit de la "ll" palatal hem de veure que la forma d'escriure aquest só no ha estat sempre i en tots els dialectes igual, sinó que alguns llocs ha esdevingut "y" o "i", especialment al dialecte pallarès: puiar, en lloc de pujar, Montull al costat de Montui i Montoi, etc.
Una tercera variació fonètica és la transició de la "ll" cap a la "j" o "g", amb el só típic de l'accent argentí que transforma la "llave" en "jave". Això que sembla que en català no pot existir, ho trobem en topònims com Sanauja, que motl possiblement provenia d'un anterior "Sana-ulla", o Barguja, d'un anterior Barg-oia o Barg-ulla. Així "puig", segons molt autors provinent d'un anterior paraula llatina "podium", crec que cal cercar el seu origen en "poll/pull", derivat a "puig", "pujar", pel fenòmen fonètic que estic comentant.
La quarta variació que podem trobar en "ola", i pot ser sigui de les més importants i fonamentals per entendre tota la riquesa de l'arrel, és el que es coneix com consonantització de la "u" inicial, que havia de derivar cap a "b/v", la qual cosa ho podem acreditar en molts noms llatins escrits amb "u" que posteriorment han esdevingut "v". D'aquesta transformació podem concloure que de "ul" l'arrel ha derivat a "vul", i posteriorment a "bul", amb un só vocàlic un tant indefinit, ja que la vocal "o" i "u" podria ser, en un origen, quelcom com "ou", i d'aqui la facilitat per derivar cap a una bilabial, amb tota la seva amplia gama de sons i lletres: v, b, p, f, h. Totes elles deriven, malgrat pugui semblar fonemes diferents, d'una mateixa arrel etimològica, que per aquest fenòmen de la consonantització de la "u" ha format una gran munió de fonemes alòfons.
En resum, crec que podriem extrapolar aquesta terminació o arrel "ola" a una paraula o arrel primigènia amb só vocàlic "ou" i que no presentava cap morfema final (-a), ja que en molts dels seus derivats ja no la trovem. Donem-li, doncs, la forma "*oul" a l'arrel original, i de la qual s'han derivat tantes i tantes paraules, adoptant diferents matissos fonemàtics, però mantenint sempre el record de l'original, tant en la seva vessant fonètica com de la seva part semàntica. En la realitat ens trobarem que, encara que el só pugui ser bastant pròxim, les escriptures d'aquesta arrel poden ser bastant diferents: ol, ul, ola, ula, oll, ull, oja, uja, ui, uy, uey, vol, vul, voll, vull, bol, bul, boll, bull, pol, pul, poll, pull, fol, ful, foll, full, etc. Aquí voldria introduir una última variació que afecta als idiomes que solen diptongar la "o", tal i com ho fa el castellà, però també l'occità. Per exemple, la paraula "ull", d'un nom llatí "ollus", en idioma castellà, però també en certes zones de Catalunya va patir la diptongació de "o" a "ue", donant el nom de "güell", ull, que a més de diptongar reforça la "u" incial del diptong amb la "g" proteïca.
Tenint en compte, doncs, aquesta arrel "ola" com els seus derivats amb forma bilabial, producte de la consonantització de la "u", tenim una llarga llista de més de 100 paraules derivades, que al seu torn són paraules primitives que formen un llarg ventall de paraules derivades en afegir els fonemes típics que coneixem en la formació de derivats.


4. COMPOSTOS AMB L'ARREL "OL".-

L'arrel "ol", ja de per si por fecunda per la gran quantitat de paraules que genera, forma també una gran quantitat per la simple adicció d'un fonema inicial, arribant així a abastar una gran quantitat de paraules més, amb significats tan diferents entre si que fa difícil pensar en un única origen per a l'arrel "ol". Per no allargar excessivament la llista i atenent que alguns fonemes que formen arrels noves els he pogut estudiar amb més profunditat, citaré tres fonemes amb els quals es formen tres arrels força ilustratives: el primer fonema és el "k/g", oclusiva i gutural, però sense tenir en compte la seva sonoritat; la segona arrel es forma amb el fonema "m", labial i nasal, i la tercera amb el fonema "r", vibrant i líquid.
Al rebre un fonema en la seva part incial, l'arrel "ol" canvia una bona part de la seva càrrega semàntica, o millor, varia significativament la seva significació al sumar un nou significat que li dona el nou fonema, essent el resultat final una paraula amb significació totalment diferent a la dels components. Partint del primer cas, el del fonema "k/g", que forma l'arrel "col/gol", donem amb una de les arrels, també, més prolífiques del lèxic català. Agafant, per exemple, la paraula "coll", ens trobarem amb diferents accepcions sempantiques d'aquesta paraula, com si es tractés d'un cas homonímia. Primerament cal dir que a "ol", amb el significat que ja hem vist de "part d'una cosa", cal afegir-li el significat bàsic de la "k/g", que és el de "extracció", s'obté una significació conjunta de "part d'una cosa (ol) que s'extreu (k/g)", llegint-se a la inversa de com solem fer-ho. Això ho podem confirmar en les tres accepcions de "coll":
a) coll (corporal) és el conducte per on s'extreu el cap o part final del cos, actuant com a canal que conecta el cap amb la resta del cos.
b) coll (geogràfic) és el nom que s'atribueix a les zones muntanyenques per on es més fàcil atravessar una serra o una muntanya, per conectar una vall amb una altra. Per tant és un lloc de pas per on es treuen coses d'una banda a una altra.
c) coll (d'un objecte), com pot ser, p.e. d'un ampolla, és el pas del recipient tancat o cos on es conté un líquid cap a l'exterior.
De paraules derivades d'aquesta arrel "col" tenim una llarga llista, amb matissos molt diferents , però partint tots d'aquesta base comuna, d'aquest origen etimològic de l'arrel "col" primària.
Moltes paraules que es componen del sufix "cle" (obsta-cle, fasci-cle, habita-cle, ...) provenen del llatí "culus", que sempre té el significat d'instrument, de mitjà a través del qual podem realitzar alguna cosa. "Habita-cle", lloc on podem habitar, viure. "Especta-cle", realització feta per ser vista pels espectadors. ""Fasci-cle", part d'un llibre que el pot formar si s'aplega tot un conjunt d'aquestes parts. "Obsta-cle", objecte que ens impedeix el pas, que en "obsta", encara que sigui un verb no utilitzat, però del que si ens ha quedat paraules com "obstant", gerundi d'aquest verb.
De l'arrel "ol" també podem formar l'arrel "moll" si li afegim el fonema "m". Aquest fonema té el significat de "desprender, donar, produir". Crec que originariament aquest fonema podria ser la unió habitual de dos fonemes: la "n" més la "b", que d'una pronunciació ràpida donaria la "m". El seu valor semàntic és, doncs, la suma de dos fonemes: la "n" amb el valor de "matèria prima" i la "b", "separació", per tant, en la seva suma dona el sentit de "separació de la matèria prima", o també, si volem, podem dir: "desprendiment", "producció (de forma involuntària)", "quelcom que se solta". Conjuntament amb "ol", seria, en conseqüència: "el desprendiment d'algo del costat d'alguna cosa". Vegem-ho a través d'un exemple: la paraula "moll", que com l'anterior, també té vàries accepcions, encara que totes van a raure al mateix significat bàsic:
a) moll (verb mullar) es denomina a l'objecte mullat. El fet de mullar una cosa té com a resultat que les seves parts s'estoven, i es van desfent, desprenent-se, fins a desintegrar-se.
b) moll (part del port) és el lloc con es càrreguen i descarreguen, ja no sols els vaixels, sinó també altres vehícles (tren, camió,...), ja que el moll representa un lloc on es realitza aquesta feina d'afluixar les càrregues, per poder-les passar a terra, o viceversa.
c) moll (peça mecànica), normalment de ferro, que per efecte de la pressió es comprimeix, i que retornar al seu estat un cop la pressió deixa d'actuar. Per tant, la seva característica és la de afluixar-se, desprendre's un cop la pressió deixa d'actuar.
En general "amollar" té aquest sentit de cosa que es dona, que s'afluixa, que se solta (boca-moll), i que per aquesta raó es traspassa d'una persona a una altra. "Moldre", també és un verb que té aquest significat però aplicar més a una acció sobre una mateixa cosa, que es desfeta, triturada, feta miques, per fer-la més tova, i així facilitar la seva cocció, manipul·lació o deglució.
Per últim tenim la unió del fonema "r", que conjuntament amb l'arrel "ol", forma l'arrel "roll", de la qual deriven paraules com "rulo", "rotlle", "enrotllar", "rutllar",... El seu significat etimològic bàsic, tenint en compte que el significat del fonema "r" és el d'"ampliació", "extensió", és el del "costat que s'exten", que s'amplia. D'aquí que, normalment, el sentit de cosa curvada, que envolta algo, i que, en extendre's, va rodant, girant, i donant voltes. D'aquí, també, que aquesta arrel hagi donat nom a formes arrodonides (rulo, rotlle,...) o a la mateixa paraula "roda", que és el resultat del reforç que pateix la "l" i més la "ll" en la seva pronunciació, reforç que ve amb la introducció de la "t", com en "ro-t-lle", o "ru-t-llar"; després per afebliment de la mateixa "l" ha quedat reduida a "rode" o "rota".

5. SIGNIFICACIÓ BÀSICA DE L'ARREL "OL".-

L'arrel "ol", així com també "ola", i els seus compostos més immediats, tenen un significat bàsic que he anat extraient com si d'una esència es tractés, partint de totes les paraules que la contenen, incloent-hi també les que, per efectes de la consonantització de la semiconsonat "wau", també s'han originat en aquesta arrel.
En primer lloc analitzaré les que únicament presenten en aquest moment de la llengua, és a dir, l'estadi de la llengua en els inicis del segle XXI, l'arrel "ol/ul", i deixo de banda les que, per efectes de la consonantització, presenten una bilabial. Paraules característiques d'aquest grup, podria destacar les següents:
"Olor", que si extreiem la terminació típica de les característiques o propietars (dol-or, am-or, terr-or,...), obtenim l'arrel en el seu estat més pur: "ol-". L'olor és compon de particules invisibles que els cosos desprenen, i que els sers vius, al menys els més desenvolupats, poden captar a través del sentit anomenat "olfacte". Aquestes partícules microscòpiques i invisibles són captades pel nostre nas, i les olors que normalment anomenem bones i dolentes són les que més facilment podem captar, potser perquè són més "notables". L'olor, doncs, forma part d'un cos o d'una cosa que les desprèn, que les expulsa cap a fora, fins a arribar al olfacte dels que estan aprop. Per tant, ja tenim un primer significat de la nostra arrel "ol" en base a la paraula "olor": que és el de "ser un part que es desprèn del cos i es projecte en el seu entorn, fins a ser captada per algu que estigui proper i que compte amb el sentit de l'olfacte".
"Ola", paraula castellana, és la transmissió radial d'un moviment, especialment en el líquid, de caire oscil·latori i ondulatori, que propaga la vibració des d'un punt on s'origina la força del moviment fins a acabar absorvida per la resistència i inèrcia del mateix lìquid. Les ones (oles) són el vehícle de transmissió d'una força que s'exerceix en un punt d'un líquid, i que es transmet de forma circular envers totes les direccions degradant-se l'alçada de les ones al perdre força. Aquí trobem que és la força de transmissió d'una força exercida en la superfície d'un líquid el significat bàsic d'"ol", i, per tant, és el creixement de l'ola i la seva propagació cap a fora del punt on es genera la força, la característica o significat d'"ol". Malgrat parlem de sustàcies i d'elements diferents, el significat bàsic de l'olor i de l'"ola", és la projecció, la transmissió de sustàncies i forces cap al voltant del ser o cosa emissor de les mateixes.
"Olla", eina de cuina per tothom coneguda, és un dels recipients per coure més utilitzat, encara que en temps llatins la paraula "olla" era més aviat utilitzada pel mateix objecte però amb una funció més de guardar coses en el seu interior. Jo crec que el seu nom podria ser degut a la seva forma arrodonida, produida per les forces que el terrisser debia fer al fang, de dins cap a fora, per poder donar-li aquesta forma de bola, d'esfera, abombada i abollada.
"Ulular", que equival al "udol" català, és el crit típic del llop, utilitzat per aquest com a forma de comunicació entre els de la seva espècie. És bàsicament, doncs, una vibració en l'aire que transporte un soroll llarg, i repetitiu, amb diferents tons i temps, que en conjunt ens poden semblar un llenguatge rudimentari que l'animal fa servir per comunicar-se. Com tots els sons és una vibració que un ser emet cap a l'exterior, amb l'objectiu de comunicar un estat intern.
"Úlcera", paraula que ens porta a un significat que no és gens de moviment, però que es concreta en una part perifèrica del cos, en la pell. quan aquesta es deteriora, es fa malbé, ja sigui per efectes interns o externs. Aquí vegem que a l'arrel "ol", que la podriem associar amb el cuiro, membrana o pell corporal, se li afegeix l'arrel "k" en segon lloc, donant-li a la paraula el significat d'"extracció" i , per tant, de pèrdua de la integritat d'aquesta membrana que envolta el cos. De fet la paraula originària llatina és "ul-cus", que reduint-se a la seva arrel quedaria únicament en "ul-c", la qual cosa no pot significar més que, com ja he dit, la pèrdua o degradació de la pell en una part del cos.
"Oliver", paraula que denomina aquesta espècie d'arbre del qual obtenim l'oliva i l'oli. Sembla que per la seva netedat en contenir aquesta arrel podria estar relacionada amb el significat que estem cercant, però he de dir que, malgrat els meus intents, no he trobat el seu entroncament amb el singificat que, més o menys, es concreta en les paraules anteriors. Caldria, doncs, saber quin podria ser el sentit de la paraula llatina "olea", nom d'aquesta espècie d'arbre fruiter.
"Últim", de la mateixa família que "ulterior", "ultra", etc., que en contraposició a paraules com "interior" o "intra" signica allò que forman part d'una mateixa cosa, o d'un seguit de coses, està situat al final de la sèrie. És la posició puntera, extrema, d'un conjunt de coses que formen part d'una unitat, dins d'un ordre elemental, el que donaria nom a "ol" més altres morfemes o arrels que el complementen. Seria, doncs, "ul", la part d'un que s'estira cap a fora, que rep un impuls que el fa estar cap a l'extrem d'una cosa.
Passant-nos a la llengua basca actual, que molts cops ens pot servir de contrapunt i de complement per esbrinar significats i arrels originàries, citaré un seguit de paraules, molt relacionades amb el significat que anem copsant a cada paraula que analitzem i que conté aquests fonemes: "ol/ul".
"Ola", amb una "-a" final que crec atribuir a l'article basc "-a", el, la, que sempre va posposat. En aquest punt vinc a aprofundir el que, a tall d'exemple, vaig dir sobre aquesta paraula en la introducció. Podem concloure que ni pels mateixos bascos l'arrel "ola" té una significat gaire clar al poder significar "ferreria", "cabana" i "lloc" al mateix temps, i depenent des referents, se li dona un o altre significat. En el cas de la ferreria crec que el motiu d'utilitzar aquesta arrel ve pels motllos de pedra utilitzats per fer les peces de ferro. Aquest impuls a la pedra per donar-li la forma en buit que després ocuparà el ferro candent, pot ser un dels motius del nom. Una altra possibilitat podria ser de la noria que transmet la força d'un torrent d'aigua, als martells que piquen el ferro un cop s'obté del crissol. Aquesta força dels martinets colpejant el ferro, o la noria girant, podria venir ambdós d'aquest significat.
Respecte al segon significat de "cabana" és una aplicació normal de totes les edificacions humanes, ja que en ser construides o creades són efecte de l'impuls humà en aixecar pedres i d'altres materials per poder formar un sostre que li serveixi d'aixopluc. És, doncs, una elevació intel·ligent de les pedres per damunt de la superfìcie del terra.
Per últim, el significat de "lloc", un tant imprecís, es utilitzat per zones naturals de muntanyes o llocs, en els quals, crec jo, s'evidència la força natural de la terra al fer elevacions de roca amb formes sobresortints del conjunt.En Catalunya també tenim casos de pobles, que com el d'Espuny-ola, estan situats al costat o davall de grans penyes o elevacions de roca i, per això, aquest ressalt rocós, com a fet característic del relleu, dona nom al poble allí situat.
"Olde", paraula basca que significa "voluntat, gust", i es evident que el paregut que té amb la nostra paraula, d'origen llatí, "voler" és indubtable, i crec que no casual. D'"ol" a "vol", com ja he mencionat en parlar de les variants fonètiques d'"ol", no és una distància fonètica gran, i menys quan hi ha una comunitat semàntica evident. En "olde" passem d'un significat relacionat amb forces físiques a una relació que té aquesta arrel amb el significat psicològic de "força o impuls" de les persones envers les coses, les coses que un vol. El voler o "olde" és el motor que empeny les persones en el seu actuar, és l'orientació de les persones cap a les coses que els atrau o que els agrada.
"Oler", una altra paraula basca que vol dir "poema", i que es relaciona amb el verb "ulertu", comprendre, entendre. Aquí hem d'obviar el fet que una paraula sigui amb "o" i l'altre amb "u". Un poema el podriem definir com la comprensió íntima del ser de les coses. També nosaltres utilitzem el verb "olorar" en aquest sentit de comprendre, de copsar realitats no evidents, tal com és l'olor.
"Irauli" i "itzuli", dos verbs bascos que signifiquen volcar i tornar (voler), respectivament. Ambdós verbs contenen en el seu interior l'arrel "ul" amb el significat clar d'impulsar una cosa, d'empenyer-la, i de fer-la canviar de situació, és a dir, girar-la, volcar-la, o fer-la canviar de direcció. És el sentit que té el castella "volver" i de la paraula catalana "volta".


6. LA RIQUESA SEMÀNTICA DE L'ARREL "OL/BOL".-

Si tenim en compte que, amés de l'arrel "ol/ul", cal associar a la mateixa arrel les que contenen també una bilabial, donant arrels com "bol", "bul", "pol", "pul", "fol", "ful", "vol", "vul", etc. Tot un centenar llarg de paraules podem agrupar-les en 2 grups: un primer gran grup que abasta paraules que representen objectes, que han sofert o són producte d'una acció d'impuls, i un segon grup que reuneix a tipus d'accions o formes resultants de l'acció d'impuls, de força, de deformació del costat d'un cos o cosa.
Dins del primer grup hi ha una sèrie de coses que són produides per la natura: tre-bol, "re-boll-on", "bol-et", "bom-boll-a", "des-pull-a", "ex-pol-i", "des-poj-o", "full-a", "hoj-a", "fol-ícul", "bul-b", "ca-poll", etc.
D'altres que són relleus o formes de les coses afectades per l'acció de forces sobre una cosa: "boll-o", "hoy-o", "bol-a", "bol-so", "bol", "bol-eto", "butll-eta", "cú-pul-a", "poll-egó", "poll-eguera", "pol", "puey-o", "puig", "am-poll-a", etc.
També s'utilitza per donar nom a parts del cos que poden estirar o sobresurten del cos, com per exemple: "poy-a", "boll-o", "cò-pul-a", "pol-ze", "pul-mó", i en basc "bular", pit, etc.
Dins d'aquest primer grup també podem incloure paraula que s'utilitzen en la construcció de pobles, i habitatges humans:
"vul-gar", "pol-is", "pol-i", "po-ble", del llatí "populus", i potser d'un anterior "pol-pol-us", amb una reduplicació de la mateixa arrel, "fol-clor", i les terminacions de molts pobles arreu del món "-pol", a la zona asturiana: "pola" , i a la zona catalana: "boi", "buil", "vull", "ull", "ui", "ue", etc.
El fet de que aquesta anomena l'impuls d'una part del cos cap a fora, es aprofitat per anomenar els animals joves, cadells, en la seva època de creixement. Són: "poll" (pulgar en castellà), "poll-astre", "oilo" (pollastre en basc), "poll-í", "pol-tre", "poll-a", etc.
Si passem al segon gran grup, el dels verbs o accions, tenim un seguit de verbs que donen nom a molts tipus d'accions, totes motors d'impuls d'una cosa. Són: "am-bul-ar", "bull-ir", "esca-bull-ir", "puj-ar", "esca-pol-ir", "pol-ir", "des-pull-ar", "im-pul-sar", "pul-sar", "ex-pul-sar", "em-puj-ar", "puj-ar", "vol-ver", "bol-car", "vol-er", "foll-ar", "holl-ar", "ful-gir", "fol-gar", "hol-gar", etc. Com es pot veure les paraules catalanes que si inicien amb "f" habitualmente el castellà les transforme en "h".
Un petit grup d'aquests verbs estan relacionades amb la parla i la paraula: "parà-bol-a", "bull-ici", "bull-a", "foll-ón", "par-l-ar", "ha-bl-ar", "para-ul.-a", "bul-o", etc.
Aquest moviment d'amplitud, d'impuls, és el que dona nom a un animal molt característic, pels seus vuit braços allargats i extensibles; es tracta del "pop", "pul-po" en castellà, i "pol-bo", en gallec, i que potser, com en la paraula "poble", `presenta un duplicació de l'arrel que estem parlant: "pol-pol".
Altres paraules no representen l'acció en sí , sinó que són el resultat de l'acció impulsiva que es representa per les petites particules que es desprenen en l'acció d'un impuls. Són: "pol-s", "pol-enta", "pol-ució",
Aquesta arrel, a més de ser una arrel molt fructifera, també com a morfema d'adjectiu, "ol/vol", potser amplament utilitzada. Es una terminació típica de la generació d'adjectius: "atrativ-ol", "juveni-vol", etc. que normalment es presenta associada a un altre morfema, "ib", amb el seu significat d'"interior", i ambdós morfemas, "ib-ol", expressa l'acció d'expressió d'una característica interior, l'externalització d'una característica interna. Un cas especial d'aquest fonema adjectiu és la terminació adjectiva típica del poble espanyol, és a dir, "-ol", terminació que neix en la Provença com a adjectiu del poble que viu a Espanya, l'espany-ol, un cas únic de gentilici acabat en "ol".
Ja per acabar, em referiré al típic i característic ús que fan molts autors d'aquest morfema per aplicar-lo com a diminutiu. Molts cops pot ser plausible la seva utilització, però d'altres vegades és un sufix que té un signficat menyspreatiu, com en: "pian-ola", "far-ola", "corrio-ola", etc. Segurament el fet de ser una perllongació o extensió de la part d'una cosa o d'un animal, fa que mai sigui la totalitat de la cosa, o una cosa que aspira a ser la totalitat, com són els joves o les coses que imiten a d'altres més complertes. És a dir, una bassa petita, que pretèn ser bassa, però sense arribar-hi, és un "bass-ol", d'un casso, una "cass-ola", d'un bony, un "buny-ol", d'una estovalla, una "tovall-ola", etc.
Com a colofó d'aquest extens treball, que per la seva extensió necessita d'aquesta dimensió, i segurament molt més extensa, dir que aquest treball pot semblar un tant alucinant, estrambòtic, estrany, però crec que, malgrat les equivocacions de detall en què puc haver caigut, crec que hi ha una veritat en el seu trasfons que es fa palesa en la gran quantitat de paraules que són explicades a través d'aquesta arrel, i apunta a descobrir els significat ocults que hi han en les paraules, que normalment només són associacions con objectes, coses o animals concrets, quan el significat més profund de la paraula, o d'una arrel sense arribar a ser un concepte abstracte si que trascendeix l'estret marge de l'associació d'un concepte a una cosa. De fet hi han pocs conceptes, però una gran multitud de coses que aquests conceptes bàsics han d'anomenar. D'aquí la invenció de petites o mínimes diferencies de tot tipus per no caure en equivocs i homonímies.